Les opos són una caca (1)

Aquest dissabte 31 de juliol s’ha acabat la fase d’oposició de les opos al cos de mestres. És un procés que defineixo com a esgotador, injust i que és capaç de posar dels nervis al més calmat. En definitiva, les opos són una caca, i això que a mi m’ha anat molt bé i segurament obtindré una plaça per a tota la vida a l’escola pública.

El procés no ha estat un camí de roses, i més venint del desastre de fa dos anys. En la darrera convocatòria em vaig presentar per PAN (llengua anglesa) i va ser un rotund fracàs. No coneixia cap formador d’anglès i em vaig preparar jo sola. Només vaig fer un curs i em vaig sentir bastant insegura durant tot el procés. A més, el fet d’escriure en la llengua de Shakespeare va fer que la cosa encara fos més farragosa i esgotadora. Vaig anar tant justa de temps que tampoc vaig poder encarregar una revisió de l’anglès de la programació. El resultat va ser un penco com una catedral de la primera part. Vaig treure un 3,5 i cap a casa.

L’únic suport que vaig tenir van ser els companys de l’escola concertada on treballava en aquella època. Si estàs en una concertada, fas oposicions i la direcció se n’assabenta,… tens moltes possibilitats d’anar a l’atur! Així que, perquè no ens enganxessin parlant d’oposicions, ens hi referíem com la pastanaga. “Ei, com portes la pastanaga? Anar fent, ja tinc tres de les sis”, eren comentaris habituals. Total, que dels quatre pastanagues, tres van aprovar, dos amb plaça. Jo vaig ser la única que va suspendre i tot i alegrar-me molt per ells, vaig tardar un temps a assimilar la derrota.

Fa dos anys em vaig presentar a PAN (Anglès) i el resultat va ser un penco com una catedral de la programació.

Amb el cor encara una mica tocat, l’estiu passat vaig començar a decidir el nou intent. El primer que vaig fer va ser descartar PAN i decidir-me per PRI (primària). Ho vaig passar molt malament a la defensa, on vaig oferir una pronunciació anglesa de pena per culpa dels nervis. La segona decisió va ser apuntar-me a una acadèmia on havia anat una amiga meva amb molt bons resultats. Ella em va recomanar el meu formador i la veritat crec que ha estat tot un encert. Tot i que anar del bracet d’un formador no vol dir èxit assegurat, almenys et sents molt més segura i sobretot, algú professional et revisa la programació i et dona idees molt bones. Abans de començar a l’acadèmia, a més, vaig fer el curs intensiu de juliol de 2profesenpuros. És un curs que està bé per a agafar idees i és una bona introducció al món opositor docent. Tot i així, crec que li falta el més important que és el seguiment de la feina i la correcció per part d’algú que en sàpiga més que tu. Si el feu, us recomano que us busqueu algú que us revisi la programació.

Així que, durant tot el curs, he dedicat tots els dimecres a la tarda a anar a l’acadèmia o seguir les classes on-line des de casa quan la pandèmia ens hi ha obligat. A més, he hagut de sacrificar altres tardes i caps de setmana redactant la programació. Tot això, treballant a jornada completa i passant per quatre escoles en un curs. Per sort, al novembre em van nomenar fins al 30 de juny en un centre de la ciutat on visc. Va ser el primer cop de sort.

Crec que els astres s’han alineat o un àngel de la guarda m’ha anat guiant durant el procés d’oposició.

Sincerament, crec que els astres s’han alineat o un àngel de la guarda m’ha anat guiant durant el curs i el procés d’oposició per a treure’m la plaça. Tot i els patiments i l’esforç imprescindible, he estat de sort en aquestes opos. Sembla com si tota la mala estrugança que vaig tenir fa dos anys s’hagués tornat en bona estrella. És innegable, l’atzar té un paper important en un procés com aquest.

Després de tot un curs preparant la programació, el 19 de juny la vaig lliurar amb un ai al cor. Recordo que un parell de dies abans vaig anar a imprimir el document definitiu. Estava amb el pen a la mà, a punt de sortir de casa i de sobte, em van venir tots els dubtes: “Això segur que eren mesures intensives? Aquesta metodologia és correcta? Hi haurà errors?” Vaig tenir un petit atac de pànic. Ja no podia fer canvis i això em va angoixar. I això que els darrers dies havia polit el text fent-hi correccions. Crec que em va anar molt bé començar a preparar la defensa i els guions abans de lliurar la programació perquè vaig detectar errades o faltes de coherència entre les unitats i la primera part. També em vaig adonar que hi havia coses que no estaven tan clares com a mi m’havien semblat i les vaig reescriure per a fer-les més entenedores. Un cop impresa i enquadernada la programació, la vaig posar en un calaix i no me la vaig mirar més. Va anar directa a les mans del tribunal el dia del lliurament. Em feia pànic obrir-la i veure-hi una errada. Prou! Vaig decidir confiar en la Senyoreta Rosa de feia dies, setmanes o mesos enrera.

Abans d’imprimir la programació vaig tenir un petit atac de pànic. Ja no podia fer canvis i això m’angoixava.

El dia 19 va venir el primer ensurt: començaven les defenses el dilluns següent. M’ho van dir abans de lliurar el document. Així que, quan em va tocar entrar, no vaig poder-me estar de comptar les programacions que tenia davant. Hi havia 9 documents, així que jo era la desena. Si convocaven a cinc persones cada dia, em tocava el dimarts, o sigui, al cap de tres dies. Primer mal de panxa! Al final, però, vaig tenir sort i dimarts només van defensar tres persones. Estava salvada, tenia un dia més per a preparar la meva exposició. Un dia que va ser molt profitós. Tot i que ja havia fet els guions i assajat davant del meu formador la primera part i dues de les unitats, me’n quedaven dues més per a preparar. Diumenge vaig enllestir la tercera i dilluns vaig fer el guió de la darrera. Vaig decidir no assajar aquesta última unitat, tenia molt poques possibilitats que sortís. Dimarts em vaig embarcar a preparar un petit PowerPoint per a mostrar els materials i encara em va donar temps de crear algun material extra. A més, no parava d’assajar i assajar amb la mascareta posada! Havia de reproduir les circumstàncies del dia de la defensa.

Per cert, vaig intentar fer uns guions atractius i entenedors, amb una estètica semblant a la de la programació. El primer dia a l’acadèmia el meu formador ens ho va deixar ben clar: “Sou un producte, us heu de vendre. Heu de ser els millors comercials de la vostra programació i anar a mort amb ella”. Així que, en aquell moment, a mitjans de setembre del 2020, vaig pensar per a mi: “A la facultat, per què em coneixia tothom, companys i profes? Per ser la periodista”. Així que allí mateix vaig decidir que la meva programació havia d’estar relacionada amb el món del periodisme. Per què? Perquè ven. Així de senzill. Havia de destacar i més en una convocatòria de només 575 places.

“Sou un producte, us heu de vendre. Heu d’anar a mort amb la vostra programació”, ens va dir el formador el primer dia de classe.

El dia abans de la defensa em vaig prendre una de les valerianes que m’havia donat ma mare. Al matí vaig anar a l’escola. Ja havia pactat amb la directora que marxaria a l’hora del pati. Abans de sortir cap a la defensa em vaig prendre l’altra valeriana. Oli en un llum! Vaig entrar una mica nerviosa a l’institut i vaig estar xerrant amb la noia que anava abans que jo. Al cap d’uns minuts la van venir a buscar. Al cap de mitja hora em va tocar a mi. Em van posar en una aula contigua a la classe on faria la defensa. Una membre del tribunal em va dir les unitats que m’havien tocat: 1, 2 i 5. Un segon cop de sort! Hi havia les dues unitats que havia descartat i una de les top! Va ser genial perquè no vaig tenir cap dubte, volia la 2. La mitja hora de la tancada me la vaig passar repassant la unitat 2 i el seu guió, la primera part ja me la sabia gairebé de memòria.

Quan em van cridar vaig deixar tots els materials a sobre d’una taula, em vaig preparar i vaig començar. Tots els nervis van desaparèixer quan vaig començar a xerrar. No m’ho podia creure, però estava segura i tranquil·la! Això sí, els membres del tribunal no deixaven anar cap pista de si els hi agradava el que estaven sentint. Semblaven figures del museu de cera. A la mitja part vaig intentar donar-los una mínima conversa, però em contestaven amb monosíl·labs i en veu baixa. Estava intentant mantenir certa comunicació afable amb gens d’èxit quan, de sobte, em vaig recordar que portava un llapis de memòria amb una presentació per a la segona part. Amb els nervis se m’havia oblidat. Per sort, van ser molt amables i em van ajudar a encendre el canó i jo mateixa vaig insertar el pen drive i vaig obrir la presentació.

Els membres del tribunal semblaven figures de cera. No deixaven anar cap pista de si els agradava o no la programació.

Quan vaig acabar la segona part la presidenta em va fer dues preguntes, una sobre l’atenció a la diversitat i l’altra sobre els instruments d’avaluació. No posava res en dubte, simplement demanava més informació. Quan ja estava retirant el pen per a marxar, l’únic membre masculí del tribunal em va fer una pregunta una mica punyetera. Per un segon vaig suar, però al cap d’uns segons em va venir una bona idea i vaig contestar-li amb seguretat. Prova superada! Ara només faltava conèixer la nota.

Vaig sortir molt contenta de la defensa, havia pogut fer-la tal com la tenia preparada i havia desplegat les meves dots en expressió oral. Després d’anys a la ràdio, si una cosa se’m dona bé és parlar en públic. Almenys en català, no tan en anglès! Com deia, jo estava prou satisfeta fins que vaig començar a parlar amb amics o companys que estaven al mateix tribunal. A tothom li havien fet un munt de preguntes i a mi només tres. El meu cap començava a donar voltes: “Si no et fan gaires preguntes és perquè estàs suspesa?” Per sort, no tenia gaire temps per a pensar, ja que m’havia de posar a estudiar els temes. Durant el curs no havia tingut temps de fer gairebé res i a unes 3 setmanes i escaig de la segona prova tenia resumits tres temes i estudiat cap ni un. No em podia despistar. Primer vaig començar a anar a la tarda a la biblioteca, al matí encara treballava. A partir de l’1 de juliol hi anava cada matí. A les tardes em quedava a casa i em dedicava a buscar informació per als casos pràctics o resumir/estudiar temes. Algunes tardes me les vaig haver d’agafar lliures. El cansament ja començava a notar-se.

Jo estava prou satisfeta de la meva defensa fins que vaig començar a parlar amb altres candidats del meu tribunal, a tothom li havien fet moltes més preguntes que a mi!

Al principi resumia a mà per a practicar l’escriptura i la lletra. Després em vaig passar a l’ordinador perquè moltes parts estaven repetides i només em calia copiar i enganxar. Per als temes em vaig basar en els Resums dels temazos de primària també de 2profesenapuros. Sembla que els faci publicitat, però el cert és que no em paguen res! Segurament no són l’opció més completa que hi ha al mercat, però si no tens temps són la canya! Això sí, quan tenia dubtes o volia ampliar informació consultava els de CEN o Opos al vent, que m’havien passat. A vegades descobria que els temazos estaven “inspirats” en aquests dos temaris. A mi aquests resums m’han funcionat, així que estic contenta amb la compra! Quan faltava una setmana per a la segona prova tenia uns 15 temes resumits (en realitat 13, perquè n’hi ha dos que estan repetits, els de Català/Castellà i els de Literatura catalana/universal). La meva ment ja no podia més i la web Opositer em deia que amb 15 temes estudiats tenia una probabilitat del 96,51% que me’n sortís almenys un. Em valia perquè ja no m’entraven més temes.

Tot això mentre estava esperant una nota, un número, que determinaria el meu futur i em diria si havia estat 20 dies fent el paperina perquè estava suspesa i no em calia estudiar tant o m’animaria a seguir treballant i estar contenta de no haver-ho deixat. Finalment, el 12 de juliol havien d’aparèixer les notes de la programació. Sabíem el dia, però no l’hora. Això volia dir entrar al tauler de l’aspirant cada hora en punt. Finalment, a les 15:00 sortien les notes i em donaven una de les alegries més grans de la meva vida laboral. Havia passat i amb nota! De sobte, però, l’alegria es va tornar en por: havia de fer la segona part! Feia dos anys m’havia quedat en aquesta primera fase, així que no tenia experiència.

Estava esperant un número que determinaria el meu futur i em diria si havia estat fent el paperina estudiant els temes.

Cinc dies més tard, el 17 de juliol, tocava tornar a passar nervis. Vaig repetir l’operació valeriana i em vaig disposar a donar el millor de mi. Després de rebre les instruccions (“contesteu només les preguntes plantejades, no volem res més”), per fi vaig poder obrir el sobre i vaig treure tres casos pràctics. En tots hi havia quatre preguntes, una més que en la convocatòria anterior. Aquesta et demanava que expliquessis com els i les alumnes autoregulaven el seu procés d’aprenentatge. Vaig pensar que aquí estava la clau, que tothom posaria una rúbrica i jo havia de fer molt més. Abans, però, havia de triar quin cas pràctic volia. Vaig descartar el número 1 perquè era de primer de primària. Tenia els meus dubtes entre el 2 i el 3. Finalment, vaig agafar el 2 perquè era de català, de cicle mitjà i perquè vaig pensar que podia defensar les mesures i suports als alumnes amb necessitats educatives. Em feia una mica de respecte el fet que estigués contextualitzat en una ZER, on no he treballat mai, però al final vaig decidir que tampoc era tan important. Ja havien passat 15 minuts. Després vaig apuntar-me en un full tot el que volia posar. Volia començar a escriure tenint-ho tot molt clar. M’hi vaig estar una mitja hora bona. Gairebé havia passat una hora i jo a penes havia escrit la introducció. Però anava bé.

Ho tenia clar: la clau del cas pràctic seria la quarta pregunta, la de l’autoregulació del procés d’aprenentatge per part dels alumnes.

A partir d’aquí el temps va començar a córrer com si fos una pel·lícula i, de sobte, faltaven quinze minuts i encara no havia escrit ni la pregunta 4 (la que per a mi era clau), ni la conclusió, ni la normativa, ni la bibliografia,… Evidentment va ser un quart d’hora molt estressant i la lletra i la mà adolorida se’n van ressentir. Per sort, la que havia de llegir aquesta part era jo, no el tribunal. Estava escribint la darrera frase de la miniconclusió (no em va donar més temps) quan van dir que ja havíem de lliurar els fulls. No vaig poder ni rellegir-me el text. Estava exhausta, però contenta. Tenia bones sensacions. Això sí, la bibliografia, la normativa i altres parts supèrflues s’havien quedat fora. Però el tribunal havia dit que només contestéssim les preguntes, no?

Continuació

3 thoughts on “Les opos són una caca (1)

  1. Gràcies, esperem la segona part;-)Jo he passat per aquest procés dues vegades sense èxit i no ho penso tornar a fer. És un procés injust, antic i feixuc.

  2. Necessitem segona part, quins nervis! Tot i que ja sabem el final 😉 Per un moment he tornat a passar el procés pel meu cap i també necessitaré una valeriana.

Respon a Mònica Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *