Les opos són una caca (2)

En el post anterior, ens havíem quedat al matí del 17 de juliol, amb la finalització in extremis del cas pràctic. Un cop lliurat l’escrit i sortit a l’exterior, els altres aspirants van començar a dir quin cas havien agafat. Per sort per a mi, la majoria havien triat el número 1, just el que jo havia descartat ràpidament. Això m’afavoria perquè al haver-hi pocs casos del número 2, el tribunal té menys amb qui comparar i és més fàcil treure bona nota. Entre prova i prova, ens en vam anar a dinar amb una compi del meu cole i la seva parella. El pobre xic devia acabar amb el cap com un bombo, perquè no paràvem de parlar del cas pràctic i del tema que volíem que ens toqués a la tarda. Ella em deia que volia el de medi (el 7) i jo els de català, com els de literatura (16 i 27) o expressió escrita (19).

Altre cop a la palestra, ens van fer entrar uns 40 minuts abans de l’hora d’inici. Quan faltaven uns 15 minuts, la presidenta va demanar un voluntari o voluntària per a fer de testimoni del sorteig dels temes. Al cap d’uns minuts va aparèixer el “voluntari” (al final no va sortir ningú i el van triar a dit) per dir-nos els temes: 7, 13, 27 i 28. Era un amic meu i se’l veia cap cot. Estava clar que no li havia sortit cap tema dels que se sabia. En canvi, la meva amiga i jo ens vam mirar pletòriques i vam començar a aixecar els punys. Ens havien tocat els temes que volíem. Jo, de fet, només me’n sabia un dels quatre. Els altres formaven part dels 13 que havia descartat. Però amb un ja em valia. I tant! Mentalment, vaig dedicar aquests 10 minuts d’espera a recordar el més fidedignament possible les dues competències de la dimensió literària. També intentava fer-me un esquema mental de tot el que entrava. L’enunciat del tema era exactament: La literatura catalana en el context escolar. Manifestacions literàries més importants aplicades a l’educació primària. Tècniques i estratègies d’utilització de la literatura infantil. La biblioteca escolar com a recurs didàctic en l’educació literària.

Els temes eren el 7, el 13, el 27 i el 28. La meva amiga i jo vam aixecar els punys! Estàvem pletòriques.

Els minuts es feien eterns, encara quedaven 8 minuts, 5, 3,… Fins que finalment vam poder obrir el sobre i començar a vomitar tot el que havíem estudiat, alguns durant mesos, jo durant un mes i escaig. Igual que al matí, em vaig apuntar en un full tot el que volia posar. Primer de tot, van caure les competències de la dimensió literària (les recordava!) i després el que posaria en cada apartat. En aquest tema hi havia molts ítems, que poc a a poc m’anaven venint al cap. Així que vaig tardar una mica a començar a escriure. Com que és a mà, si et deixes alguna cosa és difícil de posar-la després. Evidentment, feia la tècnica de deixar espais al final del full, per si havia d’afegir alguna cosa. Però sempre és millor assegurar-se el tret. Per això, vaig estar una mitja hora fins que vaig començar a escriure.

Anava lenta perquè volia fer bona lletra i estructurar bé el text. La cosa anava bé quan, de sobte, tornaven a quedar 15 minuts i jo encara tenia el darrer punt, el de la biblioteca, per a desenvolupar. Un altre cop se’m feia curta l’estona de la prova i una altra vegada vaig haver de posar el turbo. Vaig acabar el tema, vaig escriure una conclusió i, per falta de temps, només vaig poder escriure una exígua bibliografia. Amb tant d’estrés no em venien ni llibres ni els documents del Departament al cap. Quedava un minut, així que vaig decidir aparcar les referències bibliogràfiques i em vaig dedicar a subratllar el més important, el que volia que fixés l’atenció del corrector/a. Altre cop vaig acabar estressada, però contenta. Així com, amb el cas pràctic, mai saps si agradarà al tribunal, el tema el tenia assegurat. Per això no em podien suspendre.

Fora de l’edifici, les converses anaven altre cop pel mateix camí i novament jo era la rara avis que havia triat un tema que no interessava a ningú. Tothom o gairebé tothom s’havia decantat pel 7, no vaig sentir ningú que hagués agafat el 27. Altre cop, l’univers, l’àngel de la guarda o la casualitat d’unes boles m’havien fet triar un tema poc escollit. A més, era un dels que jo volia i que podia defensar bastant bé. Em sabia més o menys uns 15 temes, però evidentment no tots per igual. Alguns em costaven més. No era el cas del 27, un tema molt proper als meus interessos i fàcil d’ampliar amb collita pròpia.

Gairebé tothom s’havia decantat pel tema 7. No vaig sentir ningú que agafés el meu tema, el 27. Altre cop l’univers estava de la meva part.

La jornada havia estat esgotadora. A més, com m’havia passat a la defensa, un cop superats tots els nervis la valeriana em va fer efecte i a les 11 de la nit tenia una son insuperable. La feina principal estava feta, però encara quedava el tràmit d’anar a llegir el cas pràctic davant del tribunal al cap d’uns dies. Recordo que la nit abans de la lectura vaig dormir molt poques hores. El meu cap només feia voltes tractant de preveure les preguntes que em podien fer i mirant de trobar les respostes més adients. L’endemà, valeriana i cap a la lectura. A les 8:30 ja era a l’institut. Novament em tocava arribar mitja hora abans per si no es presentava l’aspirant anterior. Com era previsible, la noia es va personar i em va tocar esperar. Quan vaig entrar em sentia molt diferent del dia de la defensa, que ja quedava molt lluny, més o menys un mes enrera. Llavors era una candidata, ara era una supervivent. Vaig llegir tranquil·la, mirant de fer servir les meves dots radiofòniques. Quan aixecava la vista veia cares amables i convençudes. Aquest cop sí que em responien amb el llenguatge no verbal! No eren mòmies, sinó companys i companyes a qui semblava agradar el que estaven sentint.

A l’acabar, la presidenta va dir: “Molt bé, jo només tinc una pregunta”. No era una qüestió difícil, només volia més informació sobre les mesures i suports d’un dels nens amb necessitats educatives. Vaig deixar anar un bon discurs, aprofitant per incloure mesures que havia estat buscant els dies anteriors. Allò era tot. Em van deixar marxar. Ara sí, procés acabat. Altre cop només faltava saber un número i passar molts nervis. Quedava gairebé una setmana per a desvetllar la incògnita. Entremig vam quedar amb els compis del cole i amb un bon plegat d’opositors com jo. Tothom estava com un flam, però semblaven més segurs que no pas jo, que amb el pas dels dies havia començat a tenir dubtes. De l’eufòria de la lectura al pessimisme de l’espera. Una muntanya russa de pensaments, positius i negatius. Un run run de sentiments i mals de panxa. Calia tenir paciència.

De l’eufòria de la lectura del cas pràctic vaig passar al pessimisme de l’espera. Havia començat a tenir molts dubtes.

Finalment, va arribar el dia de la tragèdia (suspès), de la felicitat (aprovat amb bona nota) o del neguit (aprovat justet, que no t’assegura plaça). Aquest cop seria a les 16:00 hores, ho havien publicat al tauler de l’aspirant d’un dels tribunals del mateix servei territorial i els whatsapps havien fet córrer la informació. Els minuts es feixen feixucs. Intentava mantenir la fe, però també em venien imatges d’un suspès, que intentava treure’m del pensament. Quan quedaven cinc minuts sentia tal pressió que em van començar a caure les llàgrimes. Tot allò, no fotem, era massa. Massa nervis, massa dur, massa esforç. Segur que cal tant per a obtenir un lloc de feina? Cal passar-ho tan malament?

I de sobte eren les quatre de la tarda. Efectivament, hi havia novetats al tauler de l’aspirant. Vaig obrir la pestanya de les qualificacions. Hi havia dues notes noves, la del cas pràctic i la del tema. Les dues eren una notassa! Havia tirat els daus i havia tocat felicitat i plaça. No m’ho podia creure. Tota la feina del curs havia valgut la pena. Deixar la concertada i anar a llistes havia estat una bona decisió. Me l’havia jugat molt, però havia guanyat. Una plaça era meva perquè amb un excel·lent de la part d’oposició la cosa estava assegurada. Havia guanyat els Jocs de la Fam, com Katniss i Peeta. No m’ho acabava de creure, i si us he de dir la veritat, ara encara tampoc.

Com Katniss Everdeen, he superat els opo-Jocs de la Fam.

La felicitat va anar seguida de trucades i missatges anunciant la bona nova. Estava eufòrica. Però pel xat del cole hi havia males notícies. Dels cinc supervivents de l’escola (dos ja havien caigut a la defensa de la programació) havíem passat tres, dues companyes havien suspès. Jo estava vivint la part bona, elles la dolenta. Em va saber molt de greu. Les dues s’ho havien currat igual o més que jo i anaven ben preparedes. Les opos són així de cruels. Els havia tocat tragèdia. A més, l’amic “voluntari” al soteig dels temes havia aprovat just i passava a jugar-s’ho tot a la fase de mèrits, al setembre. La felicitat anava per barris. Però a mi m’havia tocat la carta bona i tocava celebrar! Va ser una tarda d’amics, birres i abraçades. L’ocasió s’ho mereixia.

Passades les setmanes, miro d’entendre la meva bona estrella. Evidentment, darrera hi ha molta feina i esforç, cosa que és imprescindible per a aprovar unes oposicions i treure bona nota. També m’ha anat molt bé l’ajuda del formador i el seu feedback constant. Tampoc podem obviar que redactar, llegir, parlar,… són competències que se’m donen bé i que també entren en joc en aquest procés. Però també hi ha elements que no pots controlar, com fer una proposta que convenci al tribunal. A vegades, un tribunal pot ser més conservador i la teva programació o cas pràctic els pot semblar irreal. En canvi, un de més innovador, pot veure les teves propostes com a passades de moda. Les impressions són importants també. Per això, cal anar tranquil·la (si cal prendre dues valerianes, endavant) i mostrar la màxima seguretat. Si vas a mort amb el que presentes, en plan, “això és el millor que veureu avui” crec que es traspassa i suma.

Personalment, també crec que des de l’inici vaig agradar amb la programació, i això em va ajudar també amb el cas pràctic. Tot i que teòricament la lectura del cas pràctic és anònima (enlloc del nom t’identifiques amb un codi alfanumèric), diria que els membres del tribunal són molt conscients de qui ets i quina nota vas treure a la programació. Això, evidentment, no treu que gent amb bones notes de la programació després hagin suspès la segona part. Forma part de la crueltat del procés. Evidentment, l’èxit o fracàs a les oposicions no està relacionat amb la teva qualitat com a docent. La qualitat es demostra a l’aula amb els nens i nenes, no en una programació o un cas pràctic.

Aprovar unes oposicions requereix molta feina i esforç, però també hi ha elements que no pots controlar.

En definitiva, les opos són un tub per on hem de passar si volem una estabilitat laboral a l’educació pública. No és un sistema just i estic segura que no serveix per a triar als millors mestres. És un procés que et posa al límit i et fa dubtar de tu mateixa, encara que ho hagis fet molt bé. És significatiu que una persona que treu molt bona nota tant a la defensa com al cas pràctic, tingui por de suspendre. Això és senyal que els criteris d’avaluació no són molt clars i que al final, tot es converteix en una competició entre mestres per destacar i estar entre els elegits. No es tracta de fer una bona programació/cas pràctic/tema, sinó d’estar entre els millors 15, 20 o 25 que han de passar. Estic convençuda que molta gent amb bones propostes s’han quedat fora perquè, senzillament, el tribunal ha considerat que altres candidats ho han fet millor i havien de tallar en un número concret d’aprovats, que varia d’un any a l’altre segons l’oferta de places. I això és cruel. A més a més, deixen la fase de mèrits per al setembre, posant l’ai al cor a molts aspirants que no sabran si obtindran plaça fins a l’octubre o més endavant. Per no parlar del fet que el meu inici com a funcionària en pràctiques serà l’1 de setembre de 2022, d’aquí un any.

Per totes aquestes raons, crec que les opos són una caca de vaca i estic molt contenta de no haver de tornar a passar per tot això mai més. Em fa molta il·lusió ser una futura funcionària amb feina per a tota la vida, però el que em deixa més tranquil·la és el fet de no haver de fer opos mai més. Crec que potser ja seria hora de trobar una manera menys traumàtica d’estabilitzar les plantilles docents i reduir el gran nombre d’interins que hi ha als centres educatius.

En fi, molta sort als que us presentareu a les properes oposicions i ànims si us heu presentat i us ha tocat creu. La constància (i una mica de sort) us portaran a l’èxit! Namasté!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *