Un any sabàtic

Fa tot just un any i escaig vaig començar el meu any sabàtic. M’explico. Com molts de vosaltres sabreu, i està explicat en aquest bloc, finalment vaig aprovar les opos de mestres de Primària (PRI) del 2021. Tot i que el procés gruixut va finalitzar a finals de juliol (la fase d’oposició), els mèrits van quedar pel setembre i la publicació oficial es va fer esperar una mica més. Això, a la pràctica, volia dir que no em podia incorporar com a funcionària en pràctiques fins a l’1 de setembre del 2022. Tot un curs d’espera.

Com que havia accedit a la borsa d’interins al setembre del 2020, les meves possibilitats d’aconseguir una substitució llarga eren escasses. Tot i així, vaig participar a les adjudicacions d’estiu, però com era d’esperar, no em van donar res. Les llistes tampoc corrien gaire i el meu número era bastant alt, gairebé un 40.000. Amb aquestes perspectives vaig decidir que em mereixia un trimestre de descans i em vaig congelar el número fins al gener.

Les reaccions van ser curioses. Des dels que em deien que ho feia molt bé als que em consideraven una aprofitada.

Les reaccions de la gent van ser ben curioses. Mentre alguns em deien que feia molt bé i que aprofités que mai més tornaria a estar a l’atur, altres em recriminaven que podent treballar no estigués activa. També vaig notar o em va arribar el malestar d’un reduït nombre de persones que, parlant en plata, em consideraven una aprofitada. Ells estaven pagant impostos per a sufragar la prestació a persones que la necessitaven, no a algú que havia pres la decisió de no treballar. Només un amic, però, va tenir la valentia de dir-m’ho. Jo li vaig donar la raó. Però una oportunitat així no la podia deixar escapar.

Qüestions filosòfo-fiscals a banda, va ser brutal el canvi radical d’organització del temps personal. Aquest va ser un aspecte que vaig anar canviant amb el pas dels mesos. Al principi, al setembre, tenia la sensació d’estar encara de vacances quan en realitat era a l’atur. Els amics i amigues mestres havien tornat a treballar, com la majoria de la població. En canvi, jo continuava aixecant-me tard com a l’estiu, esmorzant a quarts de quinze i anant al meu ritme.

Quan quedava amb els companys d’anteriors escoles m’explicaven les típiques xafarderies: aquella que ha saltat, el nou interí que no sembla gaire fi, la darrera gamberrada d’aquell alumne que sempre està en boca de tothom,… Era curiós perquè m’explicaven coses d’alumnes coneguts o que havia tingut jo de tutora just el curs anterior, i la perspectiva era ben diferent. M’ho mirava tot des d’un altre angle, com es deuen mirar les coses els que estan a dalt de tot. Quan una qüestió no t’afecta personalment, les coses es veuen molt diferent. Jo estava en una posició gairebé de consellera d’Educació o de ministra. Contemplava les situacions des d’una posició molt còmoda, la del que no ha d’ocupar-se personalment d’aquell problema. I tot això, poc a poc, em feia adonar-me de la gran pau mental que tenia en aquell moment. Poc se’n parla de la càrrega mental que duem a sobre els docents.

Tenia una gran pau mental. Poc se’n parla de la càrrega mental que duem els docents a sobre.

Amb el pas dels dies i l’arribada de la tardor, els dies se’m van començar a fer més llargs. Tot i que de tant en tant quedava amb un amic que estava esperant ser cridat a llistes, al matí era difícil de veure’s amb ningú. La gent tenia feina, cosa que jo no. Tot i que continuava a un ritme tranquil, necessitava omplir una mica les hores, i de pas, fer una mica d’exercici. Així que vaig començar a cronometrar-me anant a les escoles de la meva ciutat. Tot i que Google Maps fa aquesta feina millor que ningú, em vaig passar uns dies visitant escoles. De pas, mirava els serveis que tenien a prop, les instal·lacions, el tipus d’alumnat,…

Quan vaig superar aquesta fase, vaig començar a fer excursions pel meu municipi. Caminant, caminant vaig descobrir qüestions banals com el gran nombre de salons de tatuatge que hi ha. També vaig veure carrers desèrtics pels quals feia una mica de por trobar-se algú. Ho reconec, soc una mica poruga i sempre penso que em robaran el mòbil. De moment, creuo els dits, no m’ha passat. Cap a l’octubre-novembre vaig iniciar una nova rutina. Per primer cop en mesos vaig posar-me el despertador. Ja s’havia acabat això de despertar-se per un soroll del carrer o pel bot d’un dels meus gats. Un dia a la setmana anava a esmorzar al bar, per a mi un dels grans plaers de la vida i una de les coses que més trobo a faltar durant el curs. La resta esmorzava a casa i després anava a fer un llarg passeig per la platja. Quan tornava anava al mercat, feia feina de casa o dedicava una estona a l’ordinador i a Boli vermell.

Aquesta vida reposada tenia un must: fer un tomb pel mercadet dos dies a la setmana. Ara que treballo no hi puc anar, però el curs passat me’n vaig fer un fart. Amb el pas de les setmanes als esmorzars es va anar unint gent: l’antic company que està de baixa, l’amiga que fa mitja jornada, l’amic a qui casi no criden de llistes, el que té la baixa per paternitat,… Un dia fins i tot em vaig trobar una antiga companya que estava de baixa i va venir als esmorzars del divendres. La cosa s’animava. Al cap i a la fi, el matí no està tan mort com sembla. A més a més, tenia unes quantes visites mèdiques pendents. El meu problema de salut donava guerra i havia de prendre una decisió. Finalment la vaig prendre al desembre: vaig decidir operar-me.

El primer trimestre havia volat. Les vacances de Nadal van anar genial per a augmentar la vida social entre setmana. Però amb l’arribada del gener havia de decidir si em descongelava o no. De mentres, va sortir una plaça de difícil cobertura en una escola de la meva ciutat. Encuriosida, vaig anar a l’entrevista. Semblava una cosa, però era un percal. Volien una mestra orquestra que fes mitja jornada d’educació física, la plàstica en una classe, el castellà en una altra, robòtica a tots els cursos,… Era una vacant a la meva ciutat, però allò era massa. Vaig dir que no al moment. No volia fer-los perdre el temps. De pas, quan vaig arribar a casa vaig congelar-me fins al febrer. Encara no estava preparada per a treballar, i més amb una operació pendent.

Els dilluns ja no em feien mandra i els divendres no em posaven tan contenta. Les setmanes havien canviat.

Els dies van anar passant, ràpidament. Les setmanes havien canviat. El dilluns ja no em feien mandra i els divendres no em posava tan contenta. Tot era més pausat. Durant aquests mesos, vaig estar millorant la web de Boli vermell i la de la tenda, i vaig fer les activitats digitals d’anglès, amb la creació de jocs per a Halloween, Christmas i Easter. Potser sembla poca cosa, però porten més feina de la que sembla. Paral·lelament, també vaig engegar amb l’amic a qui gairebé no van trucar de llistes en tot l’any, el projecte de venda de programacions i unitats didàctiques. Les notícies (o millor dit rumors) no eren gaire alentidors i el projecte es va anar endarrerint.

A finals de març per fi em van operar. El post-operatori se’m va endur una escapada que tenia amb amics per Setmana Santa. Però tot i les molèsties, em vaig començar a trobar bé físicament. Per fi, després d’anys arrossegant un problema que em limitava, em sentia segura d’anar a tot arreu i amb energia. Quedaven, però, un parell de mesos de curs i del meu any sabàtic. L’havia d’aprofitar. Així que ja vaig fer el darrer canvi a les llistes: congelada per tot el curs.

Feia anys que tenia la idea de crear Dit i Fel i la tauleta màgica, la novel·la digital amb lectures, activitats i comprensions lectores. Mai havia tingut el temps. Dit i Fel per a mi és allò que ens haurien d’oferir les editorials avui en dia. Sobretot des de la introducció d’ordinadors i tauletes a les escoles. En definitiva, que els darrers mesos em vaig posar les piles, almenys pel que fa a la web. La cirereta va ser engegar l’agenda del nou curs. Estava “a tope”.

Amb tot això va arribar el juliol. Tot el meu entorn feliç per començar vacances i jo melancòlica per la fi del meu any sabàtic. El món al revés. Tot i que em queda la sensació d’haver-ho pogut aprofitar més, ha estat sense dubte, un dels millors anys de la meva vida. Llàstima que ja s’hagi acabat. En conclusió, parafrasejant el que se sent aquests dies, ho tornaria a fer!